Intervenció d’Àngel Ferrero al 19è Fòrum Indigestió.
A edicions anteriors d’aquest fòrum (i en aquesta possiblement també) s’ha dit que cinc minuts són molt pocs per expressar-se. Permeteu-me que hi discrepi.
A Me-Ti, Bertolt Brecht parla d’un país imaginari que havia instituït exàmens per a poetes «per fer front a la plaga de versaires» que l’assotava. «Després de passar pel mercat», escriu Brecht, «els candidats eren conduïts a una sala on se’ls feia escriure sobre un gran full de paper tot el que havien observat». Després, els funcionaris els entregaven un full normal per resumir el que havien escrit, després un altre que era la meitat de l’anterior, després un que era la meitat d’aquest últim, i així successivament fins que només quedava un bocí de paper. L’objectiu era «apuntar el màxim d’observacions en el mínim de ratlles».
Cinc minuts són més que suficients per jutjar l’estat de la cultura a casa nostra: deplorable. I un dels problemes és que, precisament, sobren xerraires, que no són, com el meu amic Roger Peláez, aquells qui parlen molt, sinó els qui parlen molt i sense substància. Especialistes en el llenguatge dels buròcrates per viure de subvencions que, en realitat, no mereixen; artistes i escriptors «transgressors» les «transgressions» dels quals són tan «transgressores» que van ser superades pels surrealistes d’aquí poc farà cent anys; narcisistes, impostors, diletants i plagiaris. La seva mediocritat és inversament proporcional als seus fums. Us estalviaré els noms perquè els mediocres són, també, venjatius.
Alguns diuen que enfilem el turó, quan en realitat estem rodolant per la pendent, i la pedra de Sísif que tots els dies hem d’empènyer, cada cop amb menys ganes i amb menys energies, està a punt d’esclafar-nos. La COVID ha acabat amb la vida només al Principat de més de vint mil persones i el comptador encara no s’ha aturat. Les conseqüències econòmiques seran, gairebé amb tota seguretat, devastadores i tindran al seu torn repercussions polítiques. Ja les estem començant a veure.
Quin lloc ha d’ocupar i quin paper ha de tenir en aquesta situació «la cultura», o millor dit allò que s’interpreta, o millor dit, es malinterpreta, com a «cultura» –perquè la cultura de masses i la cultura popular són també cultura, i ara mateix són més «cultura» que la «cultura» mateixa–, és una pregunta oberta. Però podem començar per allò més obvi: deixar d’enlluernar-nos com a crítics i com a públic per tantes «transgressions» calculades –calculades perquè sempre, casualment, s’aturen davant la porta de la classe propietària– i parar més atenció als autors compromesos, els que es preocupen més de parlar dels altres que de sí mateixos i segueixen creient en valors que poden semblar superats per a molts, però que en realitat continuen sent plenament vigents per a molts més, com l’honestedat. No us en puc donar, de noms, perquè aquests representants de la «cultura» segurament encara no existeixen, però estan formant-se allà on sempre ho han fet en aquest país: en els marges.
No descobreixo res si dic que venen temps molt difícils per a tots nosaltres. De moment tenim la «cultura» que tenim: tota l’escala de grisos i de vegades ni això, sinó una fotocòpia d’això, feta en una màquina que va quedant-se sense tinta. Als qui manen ja els hi val i als qui viuen dels qui manen, també. I sospito que a una bona part del públic, o dels públics, també. Però deixeu-me afegir que són els menys culpables d’aquesta situació, i que si em doneu a escollir entre veure una sèrie de televisió o un blockbuster i haver de llegir a determinats representants de la «cultura» o veure les seves obres dramàtiques, escullo, sense pensar-ho, el primer. Culpar al públic ha estat sempre l’excusa més fàcil.
I abans d’acabar, permeteu-me un amarg recordatori: la «cultura» no ens salvarà, perquè no ho ha fet mai, però ara més que mai perquè és més irrellevant que mai. Per si no ha quedat clar, em refereixo a la «cultura» entesa no com a bé comú, sinó com a entreteniment per a lumpenburgesos que volen tenir «una agradable conversa» i «obrir debats» –en realitat pseudodebats–, però sobretot com a distinció i sobretot com a distinció de classe.
Cinc minuts són suficients, crec, per expressar això. Potser no ho són per a moltes altres qüestions, de la «cultura» –entre cometes, sense cometes– i del que no ho és, però cinc minuts haurien de ser, com a mínim, un començament. Aquest text ha durat, més o menys, cinc minuts.
Àngel Ferrero al 19è Fòrum Indigestió. Foto: Carles Llàcer
Més informació sobre el fòrum: 19è Fòrum Indigestió. Aquí pots veure el fòrum sencer:
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.