Entrar per primera vegada al Liceu a veure un grup com Antònia Font em recordava l’Ovidi Montllor: “De l’aristocràcia, Palau”. Potser si que ha arribat el nostre temps quan una marca de Whisky patrocina el Gran teatre, tot i que jo, personalment, prefereixo el Laphroaig, com a marca comercial, l’esdeveniment valia la pena. El que semblava que hagués begut whisky abans de cantar era en Pau Debon, pobre, amb veu de constipat el dia de l’actuació, quina mala sort! Tot i això, va fer un gran esforç i va aconseguir un bon nivell vocal quasi tot el concert. Els mallorquins, acompanyats de la “New Royal 4 Quesos Philarmonic Orchestra” van interpretar les cançons de “Coser i Cantar” en el mateix ordre, amb un so fantàstic i només alguns canvis poc perceptibles, que ja van començar a generar reaccions espontànies en un públic que venia més que disposat. I quan el grup va obrir les portes a la participació, el Liceu es va convertir en una festa, fins al punt que la banda va haver d’advertir: “Aviam si cremarem això un altre pic!”. Els Antònia es van moure des de la sobrietat a l’ambient berbenero que recordava els seus inicis en el seu 10è aniversari. 2h i 20 minuts d’un concert que molta gent recordarà. Al menys jo, sempre tindre gravat a la memòria la veu trencada d’en Pau cridant amb totes les energies i en mig del Liceu: “com sa pot imaginar tot això a jo ma sua soberanament sa polla!”.
Jac Cirera
